CATENGESP


TOTA UNA EXPERIÈNCIA

(06/02/2007)

Publicado originalmente en EL PUNT (01/02/2002)

Este artículo no está disponible en castellano; se muestra su versión en catalán.

L'experiment notori del californià Philip Zimbardo encara porta cua

El 1971, el psicòleg californià Philip Zimbardo va portar a terme un experiment ja prou conegut: l'anomenat Experiment de la Presó de Stanford. Va fer construir unes cel.les al soterrani de la facultat de psicologia de la seva universitat a Palo Alto i va escollir divuit voluntaris d'un total de més de setanta. Els voluntaris eren tots universitaris mascles dels Estats Units i Canadà i no tenien ni problemes psicològics ni antecedents penals. Arbitràriament, es van dividir en dos grups: els 'guàrdies' i els 'presoners'. Els guàrdies van haver de vestir uns uniformes de color de caqui i portar unes ulleres de sol amb lents de mirall. Els presoners van haver de portar una mena de brusa blanca, sense roba interior, una cadena a un dels turmells, i una mitja al cap, per simular un cap rapat a zero. L'única regla era que els guàrdies havien de passar llista de tant en tant. Al cap de dos dies – com que els presoners es burlaven d'ells durant els actes de passar llista - els guàrdies van començar a castigar-los: els feien fer flexions, tot trepitjant-los les esquenes. Com a resposta, el dia següent els presoners es van negar a sortir de les seves cel.les i van insultar els guàrdies, els quals els van disparar amb extintors, els van despullar i van treure els llits de les cel.les. Per als presoners que no havien participat en la rebel.lió, els guàrdies van muntar una 'cel.la de privilegis' en què hi havia roba i llits. Aquell mateix dia, van tornar a posar els presoners 'bons' en les cel.les sense llit ni roba, i van traslladar els presoners 'dolents' a la cel.la de privilegis, cosa que va crear un clima de desconfiança entre tots els presos. A partir d'aquest moment, els guàrdies van començar a molestar i controlar els presoners cada vegada més. Per exemple, a la nit els obligaven a defecar i orinar en una galleda i llavors no els van donar permís a buidar-la, de manera que la 'presó' va començar a fer pudor d'excrements i pixums. Un dels presos va patir una crisi nerviosa, però els psicòlegs que controlaven l'experiment pensaven que fingia i van trigar tot un dia a deixar-lo anar. No obstant això, els guàrdies van augmentar els controls: humiliaven els presoners amb més flexions, els van obligar a netejar les tasses de vàter amb les pròpies mans, i passaven llista durant hores senceres. Aproximadament una tercera part dels guàrdies s'ho passaven visiblement bé inventant càstigs nous (al més brutal de tots, els presoners li deien 'John Wayne'). Al sisè dia, gràcies a les càmeres de vídeo, Zimbardo i el seu equip van descobrir que els guàrdies, avorrits, havien començat a entrar a les cel.les, de nit, pensant que no hi havia vigilància, i a humiliar els presoners d'una manera (i cito del mateix informe de Zimbardo): 'cada vegada més degradant i pornogràfica'. Els psicòlegs van terminar l'experiment de seguida, tot i que, en teoria, havia de durar dues setmanes.

Al cap de més de trenta anys, l'Experiment de la Presó de Stanford no ha deixat de fascinar, fins al punt que acaba de sortir una pel.lícula sobre el tema que reprodueix molts dels incidents reals de l'experiment dins un marc fictici ('Das Experiment', dirigida per l'alemany Oliver Hirschbiegel). Al cap i a la fi, en sis dies – sis! – uns noiets nord-americans de classe mitja-alta s'havien convertit en uns sàdics incontrolables o bé en uns humiliats que havien perdut, per bé que temporalment, el sentit de la pròpia individualitat. No hi ha dubte que se'n poden treure diverses conclusions, de tot plegat, però hi ha una que es destaca, per ser tan òbvia: l'última cosa que s'hauria de fer amb un grup de persones és crear un esperit de cos entre elles i tot seguit donar-les poder sobre un altre grup de persones. És una conclusió que qüestiona la mateixa raó de ser de tots els cossos de policia, posem per cas. I si no, que ho preguntin a Khalid i Nadir Kartita, insultats i estomacats gratuïtament a Barcelona per un parell de policies nacionals a finals del mes de gener, o a Rodney Mack, trompetista solista de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, hospitalitzat per quatre dels nois de la Valdecasas, fa cosa de tres setmanes. I això és el que passa al carrer! Què passa, realment, dins els mateixos centres penitenciaris del país? Segur que els psicòlegs ho trobarien interessant.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -